Fou la reina Maria de Castella, continuadora de l’obra de la reina Violant de Bar, qui enllestí moltes de les dependències del monestir que havien quedat pendents de construir, entre elles la sala capitular.

Tal i com s’assenyala en el manuscrit que es conserva a l’arxiu biblioteca de l’Escorial anomenat, Historia Breve del monasterio de Sant Hyeronimo de Vall de Hebron y de las cosas notables del hasta el año de 1595, en el seu capítol 12. DE COMO LA REYNA DOÑA MARIA MUGER DEL REY DON ALONSO EL QUINTO DE ARAGON PROSIGUIO LA OBRA DESTE MONASTERIO DE VAL DE HEBRON Y DEL BIEN QUE NOS HIZO.

“…hizo tanbien el Refitorio y Capitulo, la cozina y bodega, y otras officinas grandes con paredes muy gruessas, y todas ellas cubiertas de bovedas tanbien muy gruessas y que pudiessen sustentar mucho peso encima dellas, porque tenia intento la dicha Reyna Maria de edificar sobre estas obras y officinas un muy grande palacio para su servicio, y de su casa y corte…”

A diferència del claustre, que era petit, i que passats uns quants anys es refeu¹ en el transcurs de la segona meitat del mateix segle XV, o potser fins o tot, a principis del segle XVI, la sala capitular no s’amplià, motiu pel qual, al cap de pocs anys es considerà que era una estança massa petita i que no podia albergar en condicions les reunions del capítol monacal.

Fou en el transcurs del segle XVII, quan s’abandonà definitivament la sala capitular, passant a destinar-se exclusivament com a capella i carner, dedicada al màrtir Sant Sebastià. Les reunions del capítol de monjos es van fer sempre a partir d’aquest moment dins de la cel·la prioral. Es de suposar que aquesta dependència s’havia fet de bell nou, o refet per complet i permetia destinar-la a aquest nou ús.

El manuscrit de La història Breve dona pistes de la ubicació original de la sala capitular, al redós del claustre, d’igual manera que ho foren altres estances importants, com el refetor, la cuina, la bodega…però no assenyala en cap moment la seva ubicació exacta.

El mateix manuscrit, recordem, de l’any 1595, explica que fora del recinte pròpiament dit del cenobi existien tres ermites, una de les quals tenia l’advocació de Sant Sebastià. Per tant, hem de suposar que un cop canviat l’indret en el qual es feien les reunions capitulars, la denominació d’aquesta ermita forana mudés, passant a ser el seu nom (Sant Sebastià) amb el que seria coneguda a partir d’aquell moment l’antiga sala capitular, prenent aleshores l’ermita una nova denominació, la Magdalena. Aquest canvi de nom, ha induït en ocasions a molts equívocs.

El Diccionario Geografico Universal, Volum X, editat l’any 1834, és a dir abans de l’exclaustració, tampoc aporta informació suficient, llevat que l’antiga sala capitular, en aquells moments capella de Sant Sebastià, es trobava situada en la planta baixa del claustre:

“En el claustro de que habemos hablado hay una capilla de San Sebastián: en ella se ven dos sepulturas, una para seculares y otra para los religiosos; y en ella se reunen los padres para algunos actos de comunidad.”

Tampoc Gaietà Barraquer en les seves publicacions ens treu de dubtes en quan a la ubicació concreta d’aquesta estança²:

“Con entrada por el claustro tenía éste á su lado la sala capitular, llamada capilla de San Sebastián, «que no es muy grande, debajo de ella (en su pavimento hay) dos carneros (tumbas) ó por mejor decir uno que lo divide un sólo tabique de ladrillo. En el uno se entierran los seglares que de cuando en cuando algunos por su devoción escogen aquel entierro, en el otro los religiosos del convento…”

El dubte, per tant, continua planant, en quin indret del claustre estava situada la vella sala capitular del monestir? Actualment, hi ha diferents hipòtesis, totes elles força discrepants. Potser, si algun dia s’excavés l’indret, encara trobaríem la traça o fonamentació d’aquesta sala, i la podríem situar perfectament en la planta del monestir (planta per cert inexistent, o desconeguda) per determinar amb exactitud quina era la disposició i estructura real de la sala capitular i també de totes les altres estances del vell cenobi jerònim.

Lluís Jordà i Roselló

Associació Amical del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron

NOTES

1. Historia Breve del Monasterio de Sant Jeronimo de Valle de Hebron y de las cosas notables del: “Con este dinero y con lo que la reyna dava de su hazienda se labro un claustro pequeño muy pulido de piedra, este despues de pasado 80 años se deshizo para hazer otro mayor, que es el que oy paresce; labro tanbien las celdas que oy son en el dicho claustro y fuera del a la parte de mediodia y a la vista del mar y de la Ciudad” ↩︎
2. Barraquer, Cayetano. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Volumen 2º.Capitulo Duodecimo, Jerónimos. Artículo 1º. San Jeronimo de Vall de Hebron. Pág. 257. Imprenta de Francisco Altés y Alabart Barcelona 1906 ↩︎