Poc hem parlat (per no dir gens) del dietari de fra Pere Balç i Antic. La seva importància no mereix el llarg silenci al qual ha estat sotmès. La seva història mereix capítol apart, tot i que no me’n ser estar de fer-ne ara una breu semblança.

Pere Balç fou vicari i prior del monestir de Sant Jeroni, a l’ensems un home il·lustrat, historiador i arxiver, que escriví una història sobre Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fins a l’any 1600, anomenada Recopilación Histórica de la antigüedad, relíquias insignes, varones de gran santidad y reyes bienhechores del Real Monasterio de S. Gerónimo hasta el presente año de 1600. Recopilado por mi Fra Pedro Bals de Barcelona, indigno hijo de dicho monasterio, professo de dicha orden y en el dicho año Vicario. Aquesta obra malauradament està perduda avui dia.

Es relacionà amb molts personatges importants de la vida barcelonina, el conseller en cap de Barcelona, Joaquim de Setantí¹, o el lloctinent de Catalunya, el duc de Monteleone, Ettore de Pignatelli. Tot això deixa entendre que Pere Balç era un home molt apreciat, no tant sols per les seves aptituds humanes i religioses, sinó també culturals.

Només sabem dels seus interessos intel·lectuals per les poques coses que queden escrites per ell mateix, de puny i lletra, en el seu Dietari. Pere Balç inicià el seu Dietari l’any 1605 i el deixà inacabat, abruptament, a principis de 1616, i més concretament, poc abans del 21 de febrer d’aquell any, moment de la seva mort, Altres mans el van continuar, si be aleatòriament, sense la continuïtat que li havia donat Pere Balç. A partir del dia 21 de febrer de 1616 l’estil de lletra varià de manera significativa. El motiu del canvi de lletra quedà perfectament reflectit en el seu dietari, i amb una ma que ja no és (òbviament) la de fra Pere Balç:

Als 11 de febrer de 1616…caygué mal lo P. fra Prior que era desta casa y li prengué una basca a mitja Missa y pogué acabarla, despres de dinar li avingué la represensió y lo dilluns se n anà a la infermeria, y cada dia anà pijorant de febre continua y malencolia, y lo de… de febrer que era aquell any de disapte 19, morí a las set y mitja de la tarde aont se trobà tot lo convent, que ja avien dites matines, que del dilluns que era 12 del mateix fins que morí las deyan a las set de la tarde per causa que estaven los religiosos ocupats en la enfermeria, y lo dia que morí avia presa la purga, morí com un Sant, lo qual avia rebut tots los sacraments, y quant li portaren la estremunció se confesà…, y un hora antes que moris feu lo mateix y sempre parlà fins que donà la anima a Ntre. Sr. y lo sote(r)ren lo primer de mars dia de que feien del Angel Custodi.

Lo divendres que era a 19 de febrer per estar mal lo P. fra Pere Bals feu ploposar al P. Vicari al Capítol a fra Joan Pau Monjo subdiaca, estudiant de Leys y canons y molt bon llatí, natural de Granollers, del Bisbat de Barcelona, fill de Jaume Monjo de Mataró, lo dit fra Pau Monjo estava en Barcelona per mestre dels fills de Don Luis de Boxados² que ne avia oit un any y mich y dos que tenia de notari, y aqueix any era mostasaph, fou rebut per lo convent pel fr. Chorista y li donà (l’)abit lo P. Vicari fr. Antoni Pi a 3 de mars de 1616 a l(h)ora de la oració de la tarda y era ya mort lo P. fra Pere Bals.

Fra Pere Balç, queda ben clar pel que figura escrit en el seu Dietari, era també un home molt estimat de tota la comunitat monàstica per la seva gran vàlua humana, car tots els monjos van voler ser presents en el moment del seu traspàs. Morí com un Sant, segons deixà escrit el continuador del seu Dietari. Fou sebollit en el propi monestir el dia 1 de març de 1616.

1. Joaquim de Setantí, conseller en cap de la ciutat de Barcelona i un dels homes més il·lustrats de la seva època, escriptor, poeta, historiador i propietari d’unes de les biblioteques privades més importants de la ciutat, amb més de tres-cents llibres. ↩︎
2. Lluís de Boixadors i de Llull.  President del braç militar en diverses ocasions, assistí a les corts de Barcelona del rei Felip III,  l’any 1599. Fill de Francesc de Boixadors, senyor de Sant Miquel de Pontons i de Elisabet Joana de Llull. ↩︎