El nostre company Jordi Pérez juntament amb el seu fill Marcel i la Tània Donate (que també fou membre de la nostra associació) han fet una cançó inspirada en la riera de Sant Genís. A continuació trobareu el vídeo amb la cançó i el text que ens ha preparat el propi Jordi Pérez per explicar la motivació de fer el vídeo i d’altres reflexions sobre l’entorn dels barris.

Moltes gràcies Jordi!!!

Motivació
A iniciativa del Juli Fontoba, la Tània Donate, companya del Col·lectiu Agudells, em va enviar un poema seu inspirat en la riera de Sant Genís, i em va demanar que li posés música. Tot i que les meves aptituds i coneixements musicals són molts limitats, la idea em va semblar molt suggerent. Com molts veïns dels diferents barris de la Vall d’Horta, conservo records més o menys nítids de diferents racons d’aquest curs d’aigua. Vaig presentar la cançó l’abril del 2025, de Sant Jordi a la trobada que organitza el Col·lectiu Agudells. Posteriorment, amb l’ajuda del meu fill Marcel i el seu piano vam fer una versió millorada. Amb el vídeo que l’acompanya es volia fer una evocació del que va significar aquest humil curs d’aigua per a molts de nosaltres, que ja tenim una edat.

La riera de Sant Genís
La riera de Sant Genís, avui soterrada i perduda en el clavegueram, s’alimenta a la seva capçalera de l’aigua dels torrents intermitents de la Font de la Tenebrosa i de la Font del Roure. A l’alçada de La Clota s’unia amb la riera provinent del torrent de la Font del Bacallà, que en aquest punt rebia el nom de la masia que hi havia més amunt, Can Basora. Al límit de La Clota rebia aigua de la riera de Can Marcel·lí, la qual era alimentada per les rieres de Montbau i Can Duran. Tot i que la major de l’aigua d’aquestes rieres circulava pel subsòl, encara als anys 70 era possible veure aigua superficial en alguns trams. La progressiva canalització soterrament de la riera, completada amb motiu de les obres olímpiques, les va fer desaparèixer completament de a visió ciutadana.

Encaixada entre dues terrasses argiloses baixava l’aigua de la riera des de Sant Genís dels Agudells, per sota dels camps d’oliveres i garrofers de la finca de Martí Codolar fins a la Clota, en aquest tram ja integrada a la trama urbana. Recordo la sensació de misteri que em produïa els xiulets nocturns del tòtils amagats entre les canyes a la zona del El barranco- com l’anomenava llavors la gent del barri. Recordo també molts dels paisatges que envoltaven la riera que s’han anant esvaint al llarg de la nostra història més recent. Les bases de Martí Codolar, els petits aqüeductes i ponts que creuaven la riera, els pous, les coves excavades a la parets argiloses en el carrer Cortada, els camps de conreu, molts d’ells ja abandonats a aquella època, els terrenys ermats per on pasturaven ocasionalment ramats d’ovelles, la vaqueria del carrer Alarcón, les humils cases de pedra del barri de La Clota,… El pintor Josep Ribot va plasmar en diverses pintures el paisatge rurals d’aquest racó del món a l’època immediatament anterior a l’onda d’immigració dels anys 60, que va suposar la urbanització de gran part d’aquest territori. Les imatges que ens ofereix són d’una gran bellesa. No és d’estranyar que una part de la noblesa i la burgesia de Barcelona trobés en aquests paratges un lloc ideal per establir les seves cases senyorials, els seus palaus, els seus jardins.Encaixada entre dues terrasses argiloses baixava l’aigua de la riera des de Sant Genís dels Agudells, per sota dels camps d’oliveres i garrofers de la finca de Martí Codolar fins a la Clota, en aquest tram ja integrada a la trama urbana. Recordo la sensació de misteri que em produïa els xiulets nocturns del tòtils amagats entre les canyes a la zona del El barranco- com l’anomenava llavors la gent del barri. Recordo també molts dels paisatges que envoltaven la riera que s’han anant esvaint al llarg de la nostra història més recent. Les bases de Martí Codolar, els petits aqüeductes i ponts que creuaven la riera, els pous, les coves excavades a la parets argiloses en el carrer Cortada, els camps de conreu, molts d’ells ja abandonats a aquella època, els terrenys ermats per on pasturaven ocasionalment ramats d’ovelles, la vaqueria del carrer Alarcón, les humils cases de pedra del barri de La Clota,… El pintor Josep Ribot va plasmar en diverses pintures el paisatge rurals d’aquest racó del món a l’època immediatament anterior a l’onda d’immigració dels anys 60, que va suposar la urbanització de gran part d’aquest territori. Les imatges que ens ofereix són d’una gran bellesa. No és d’estranyar que una part de la noblesa i la burgesia de Barcelona trobés en aquests paratges un lloc ideal per establir les seves cases senyorials, els seus palaus, els seus jardins.

La Vall d’Hebron, un calaix de sastre urbanístic
El poema de la Tània sintonitza plenament amb la voluntat de l’Amical del Monestir de Sant Jeroni i el Col·lectiu Agudells de mantenir viva la història i la natura del nostre entorn més proper, una historia i una natura que donen personalitat al territori on vivim, que singularitza i valoritza diferents elements del nostre paisatge quotidià i que ens connecta amb les generacions que ens van precedir, prevenint-nos de l’adamisme que sovint impregna l’esperit dels nostres dies. Un paisatge i un patrimoni històric que pertany als ciutadans i la continuïtat del qual constitueix una senya d’identitat pels nostres barris. Aquest patrimoni es va anar reduint de manera accelerada des de l’època del desarrollisme, quan es va derruir Can Gresa i es va construir la benzinera sobre les ruïnes del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, entre d’altres. En les últimes dècades semblava que havia millorat la sensibilitat de l’administració vers la conservació del patrimoni, gràcies en gran part a la pressió ciutadana. En els moments actuals, però, estem sent testimonis d’un retrocés en aquest àmbit, ja una part important del que resta d’aquest patrimoni corre el perill de ser destruït, desfigurat o furtat al veïnat al dictat dels interessos de grups immobiliaris, de negocis especulatius lligats a fons voltors, de lobbies relacionats amb diferents fundacions, de projectes urbanístics que completament aliens a la població i a la la fisonomia del territori i que segueixen la lògiques del formigó i de la trama ortogonal. La zona nord de la Vall d’Horta, situada a cavall entre Collserola i el Pla de Barcelona, sembla que ha esdevingut, per a l’administració, un calaix de sastre urbanístic, en el qual s’ignoren les expectatives de la població i els valors històrics, socials i ambientals de molts dels seus elements i espais. Amical del Monestir i Col·lectiu Agudells podrien fer una llista ben llarga que il·lustrés això.

Tot i que el vídeo que acompanya la cançó no té una intenció reivindicativa i que fins i tot mostra imatges amables que volen destacar la bellesa d’aquestes contrades, eludint deliberadament d‘altres , si que voldria destacar les referències que hi podem trobar en ell a dos espais valuosos que en un futur més o menys proper poden patir transformacions profundes que implicarien una pèrdua irreparable.

Pèrdua de paisatge
El primer és afectat pel Pla urbanístic que aixecarà diversos edificis al costat de mar de la Ronda de Dalt i de l’Avinguda Coll i Alentorn, dins del Parc de la Vall d’Hebron, entre el Pavelló de Pilota i el Mercat de la Vall d’Hebron. L’operació urbanística que farà possible això, implicarà que, a més a més de furtar terrenys que promesos per equipaments dels barris veïns, l’eliminació de la zona verda arbrada més important del barri de La Taxonera, tallant més d’un centenar d’arbres i creant una una barrera (Filtre visual segons documents municipals) que taparà la visió de la Vall d’Horta, de Tres Turons, d’una part del pla de Barcelona i del mar. Aquest paisatge, antuvi espai natural de la conca de la riera de Sant Genís, constitueix actualment un escenari vital per a centenars o milers de veïns que circulen s diàriament per la zona a de l’Hospital, el metro, el mercat i la Plaça de la Vall d’Hebron. Es podria adduir que la preservació d’un paisatge com aquest és un luxe que s’ha de sacrificar a l’altar del progrès i i el desenvolupament econòmic Però permeteu-me que evoqui una de les imatges que es va fer icònica a les olimpíades del 92: Un saltador de trampolí a la la piscina olímpica de Montjuïc amb el teló de fons d’una part important de la ciutat i dels seus turons als seus peus. Aquesta imatge ha quedat com una mostra d’una ciutat a escala humana. Crec que una altra forma d’urbanisme és possible, un urbanisme més respectuós amb el territori, on la visió d’espais amplis no és eliminada sistemàticament per una trama urbana aliena a la fisonomia i el relleu propis.

La riera de Can Marcel·lí
El segon espai és el de la Riera de Can Marcel·lí, les imatges de la qual tanquen el vídeo. Un dels pocs llocs de la ciutat de d’on encara es pot contemplar la lluna sense que altres llums esvaeixin la seva imatge. Es tracta d’un franja de terreny estreta enfonsada respecte el el seu voltant, limitada per partes argiloses que van ser excavades al llarg de mil·lennis per l’acció de l’aigua sobre sediments quaternaris. Pel seu costat passava el camí d’Horta a l’ermita de Sant Cebrià i hi havia una de les fonts més importants d’Horta, la font d’en Marcel·lí, que va ser tapiada per les obres de les Olimpíades del 92.
L’hort del Marcel·lí, un quants metres més amunt, ha estat, juntament amb alguns horts del nucli de La Clota, un dels últims reductes de l’Horta rural. Malauradament aquest popular hort ha sucumbit a l’avenç de la urbanització, amb la construcció del grans blocs aixecats a la banda banda oest de l’Avinguda dels Països Catalans. A la riera de Can Marcel·lí i les zones properes la urbanització avança, amb el formigó com a protagonista. Fa uns anys van enderrocar les cases velles que hi havia, quedant en peu únicament la d’en Marcel·lí. El 2024 l’Ajuntament la va fer desallotjar, amb una gran sentiment de dol per part de la família, segon recullen les cròniques. Tot i que no la casa d’en Marcel·lí no té l’antiguitat d’altres masies d’Horta, per dret propi es pot considerar una casa rural emblemàtica d’Horta i mereixeria un destí diferent al seu enderrocament. Tot i que el Pla de Millora Urbana de La Clota aprovada el 2008 contempla una zona verda en aquesta zona (el Parc Central de la Clota), si ens atenim al que s’està construint a les zones contigües el tipus d’urbanisme farà desaparèixer completament el caràcter rural de la zona.

En la meva humil opinió, s’hauria de respectar la masia, convertint-la en un centre d’interpretació del passat i dei present rural d’Horta. També s’hauria de restaurar, en la mesura del possible, la font d’en Marcel·lí i el camí històric a Sant Cebrià. Així mateix, seria desitjable salvaguardar el patrimoni geomorfològic que constitueixen les parets argiloses que va anar excavant la riera al llarg dels mil·lennis, evitant, com ja s’està fent, cobrir-les de formigó. Les major part de les rieres de Pla de Barcelona, a la seva part alta, discorrien encaixades de la mateixa manera; aquest era un paisatge molt característic de la zona que ha anant desapareixent quasi completament. Per últim, seria molt desitjable pertinent crear una ampla zona d’horticultura urbana, com una mena de Parc Agrari d’Horta. Quin millor lloc que aquest? Com va dir Roser Puig, presidenta de l’Associació de Veïns e la Clota «no només cal salvar grans palaus, sinó també petits nuclis rurals desaparegut a la capital catalana».

Jordi Pérez