Dins dels ordes religiosos i havia distinció de classes, de la mateixa manera que a la societat. Aquesta separació ha arribat gairebé fins a l’actualitat, tot i que la manca de vocacions va condicionar de ple les condicions dels diferents estaments que convivien dins d’un monestir. Finalment, el Concili Vaticà II acabà de manera definitiva amb aquestes diferències de categories dins dels monestirs, a partir d’aquell moment, només existeix una única classe de monjos en tots els monestirs catòlics, tots amb els mateixos drets i obligacions.
Els germans llecs, també anomenats conversos, no havien pres els ordes sacerdotals i, això els destinava de per vida a formar part d’una categoria inferior dins del monestir. Les seves funcions es limitaven als treballs manuals o administratius, sense oblidar però les activitats religioses a les quals estaven obligats.
L’obligació del compliment de les activitats religioses venia derivada perquè havien fet els vots d’obediència a l’orde, malgrat no haver estat nomenats preveres per una autoritat religiosa superior, com per exemple un bisbe. Els preveres, a diferència dels llecs, podien celebrar el sagrament de l’Eucaristia, aspecte que els frares llecs no podien practicar mai. Simultàniament, els preveres podien exercir funcions pastorals, com ser rectors de parròquies, vicaris o simplement actuar com a capellans, dins o fora del clos monacal.
La doble denominació de convers donada a alguns germans llecs venia determinada per si havien pres aquesta opció vocacional de grans, per diferenciar-la d’aquells que de petits havien entrat al monestir, els donats, també coneguts com oblats, nens entregats sovint per les famílies per a que els monjos els donessin sosteniment. Tots, no obstant, si havien fet vots d’obediència a l’orde i, no havien estat nomenats preveres, tenien aleshores la consideració genèrica de frares o germans llecs.
Els jerònims a diferència d’altres ordes religiosos, feia intervenir en els oficis divins efectuats al cor, com la pregària, als monjos llecs, sense desatendre la seva funció laboral, aspecte que devia forçosament limitar el seu accés al cor. La limitació al coneixement, a l’estudi, els relegava a aquestes activitats més servils, diferenciant-se dels preveres, fins i tot en l’hàbit.
En el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, hem apreciat aquesta diferència de condicions i activitats entre pares i llecs, la qual estava plenament regulada en l’orde dels jerònims, i així consta, en ocasions, dins de les actes capitulars.
A tall d’exemple, transcric el que figura a l’acta del dia 18 de setembre de 1766, en relació a l’activitat i servei dels germans llecs i les diferències entre aquests primers i els frares que havien estat nomenats sacerdots:
“En la matexa Congregació proposà Sa Paternitat que apareixia poca veneració al estat sacerdotal, que aventi germans de obedienca llechs â mesa primera, per a servir, estos estiguessen assentats ab la Comunitat, y los Pares sacerdots fora culpes servissen. Y aixís que vessen si los aparexia be, que sempre que hi agués germà llech pera servir â Primera mesa tant al dinar com á sopar ô collacio, servis; y lo Pare Sacerdot fora culpas que se trobava servidor de taula, se assentia de aquí al davant ab la Comunitat. Advertint que en esta propuesta no entenia Sa Paternitad, que quant los germans llechs treballan en alguna obra fora ô dintre del Monastir, que per traurer millor jornal van â segona mesa, sels obligui en manera alguna á venir â primera, pera servir y descansar al Pare Sacerdot, sinó que tan solament entenia y proposava, quant dits germans llechs se troban ab la Comunitat al Refató, y pera servir, y descansar al P. Sacerdot, no perdan feina, y que per assó se prosseguiria la Antigua y lloable costum de posar los Pares Sacerdots servidors de mesa primera fins a tenir trenta anys complerts de hàbit. Atesa lo Capitol tan justa propuesta, se determinà se proseguís de qui al davant com queda escrit”
Lluís Jordà i Roselló