Durant força anys va existir una confusió sobre l’atribució real d’uns escuts nobiliaris que es trobaven en una pedra angular procedent del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, la qual després de donar diverses voltes va anar a raure finalment l’any 1958 al museu Vicenç Ros de Martorell.

El dubte partia d’una errònia atribució que havia fet Agustí Duran i Sanpere, quan va ser coneixedor de l’existència de diverses peces procedents del nostre monestir que es trobaven a la venda en el mercat d’antiguitats l’any 1948, entre les quals es trobava aquesta raconera blasonada.

Després d’analitzar i descriure la peça en qüestió, Duran i Sanpere va atribuir l’escut a Ferran el catòlic mentre era príncep, abans d’esdevenir rei. Els signes heràldics reials que tenia en aquells moments només podien correspondre aleshores als de la seva mare, la reina Joana Enríquez. Duran descrivia d’aquest modus la pedra raconera, sense esmentar directament a quin personatge corresponia: “Una pedra angular amb escuts de Catalunya-Aragó i de Castella en una cara, i els de Sicília i de Castella a l’altra…”

En canvi a les seves notes a peu de pàgina ja conclou la qüestió: “Aquesta disposició heràldica deu correspondre a Ferran el Catòlic, amb anterioritat a ésser rei de Catalunya-Aragó. Ferran de Segarra i Siscar. Sigilografia catalana I, núm. 238.”¹

L’atribució a Joana Enríquez de la pedra angular, publicada per l’autor abans esmentat en  una nota de peu de fotografia², apareix també en diverses fitxes manuals sobre Sant Jeroni de la Vall d’Hebron que va fer el mateix Duran i Sanpere, conservades en l’actualitat en el seu arxiu familiar, el qual es troba custodiat a l’Arxiu Comarcal de Cervera.³

Així va ser interpretat també pel museu Vicenç Ros de Martorell, assenyalant com a titular dels escuts de la pedra angular exposada a Joana Enríquez, mare de Ferran el catòlic.

Cal assenyalar que Joana no pertanyia a la línia directa de la monarquia castellana, sinó a una secundària que corresponia als almiralls de Castella, motiu pel qual els signes heràldics mai podien ser els mateixos de la dinastia Trastàmara regnant.

Des de l’Associació vam ajudar a esclarir el malentès relatiu a una errònia atribució de la pedra angular. El dubte va ser dilucidat en observar la petja que la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, havia deixat en diverses obres arquitectòniques religioses en les quals va intervenir. Alguna de les quals, com la façana de l’antic convent de Sant Antoni Abat, encara és ben visible a la ciutat de Barcelona.

La reina Maria fou enterrada a València, en el convent de la Trinitat, dins d’un sepulcre en el qual figurava la seva heràldica de manera completa. Per tant, no fou difícil establir una comparativa amb altres ensenyes, com les dels Enríquez.

Maria, era filla del rei Enric III de Castella, i germana del futur rei  de Castella Joan II, motiu pel qual podia perfectament incorporar les armes reials de Castella al seu escut, com efectivament feu. No ho podia fer pel mateix motiu Joana Enríquez en no pertànyer a la línia reial directa⁴. Ferran del mateix modus només podia incorporar els escuts de la corona de Castella un cop esdevenir rei per estar casat amb la reina Isabel de Castella, però mai abans.

En aquest sentit cal assenyalar que a Girona dins del quarter d’alemanys a tocar de l’antiga fortalesa de la Torre Gironella, hi figura l’ensenya de Joana Enríquez. En aquest indret  s’empararen del setge al qual foren sotmesos, Joana i el seu fill Ferran, per les forces de la Generalitat l’any 1462. No es d’estranyar doncs que els seus signes heràldics figuressin en un escut com a recordatori de la protecció oferta pel bisbe de Girona Joan Margarit i Pau, seguidor a ultrança del marit de Joana Enríquez, el rei Joan II de Trastàmara.

Estudiat l’escut que hi ha a l’entrada de la torre Gironella, només consten els senyals heràldics dels Enríquez, i òbviament, mai els de la corona castellana. La divisa  de Joan incorpora en el costat esquerra les barres de la corona d’Aragó, en esdevenir reina per casament amb Joan II, i de l’altra els signes inequívocs dels Enríquez, almiralls de Castella durant moltes generacions.

Duran i Sanpere no devia considerar la possibilitat que la pedra angular formés part del claustre, estança promoguda a instancies de la reina Maria, tot i que aquesta no fou acabada durant el seu regnat, sinó en un moment posterior. No obstant això, els seus senyals heràldics devien figurar en diverses dependències de les quals ella en fou responsable directa de la seva construcció, com la sala capitular, les cel·les dels monjos o un primigeni claustre, totes elles imprescindibles per a normalitzar la vida monacal de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Els monjos jerònims sempre van considerar a Maria de Castella  com la segona reina fundadora del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Aquesta errònia atribució a Joana Enríquez i a un jove príncep Ferran, es va mantenir gairebé fins fa pocs anys en el Museu Vicenç Ros, circumstància actualment substituïda per la correcta, la corresponent a la reina Maria de Castella.

Confirma al mateix temps aquesta atribució a Maria de Castella, el fet que els senyals heràldics noestiguin coberts per la corona reial, sinó per un monograma on figura l’acrònim (IHS)⁵, Ihesus. Aquest símbol incorporat al seu escut en l’espai destinat a la corona reial, representa la imatge del profund fervor religiós de la reina, que la portà a ser seguidora de Sant Bernardí de Siena, de la mà d’un dels seus deixebles més fidels, Matteo d’Agrigento.⁶

Lluís Jordà i Roselló

NOTES

1. Duran i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva història. Vol I. Pàg. 706. ↩︎
2. Duran i Sanpere, Agustí, id. Anterior.  Pàgs. 688/689 ↩︎
3. Apunts d’Agustí Duran i Sanpere relatius a l’escut raconer de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. En els qual incideix en l’errònia atribució de Ferran i Joana Enríquez. Arxiu duran i Sanpere (Cervera) ↩︎
4. Escut heràldic dels  Enríquez com a Almiralls de Castella. ↩︎
5. L’acrònim HIS és una abreviatura del grec IHΣΟΥΣ, Jesús. El fet que encapçali la H el nom és producte d’un possible error després de fer la seva transcripció al llatí, confonent la lletra grega E (eta) amb una H de l’alfabet llatí. Aquest acrònim posteriorment va ser utilitzat també com a símbol de l’orde de Jesús.  ↩︎
6. EVANGELISTI, Paolo. Dizionario Biografico degli italiani – Vol. 72 (2008). In Sicilia l’attività di (Matteo) si esplicò anche nella fondazione di conventi, munito del permesso concessogli il 3 apr. 1425 da Martino V, e nell’impegno volto all’affermazione dell’Observanza francescana nel solco dell’azione di Bernardino da Siena e Giovanni da Capestrano. Nel 1426 M, si spostò a Roma intervenendo direttamente, insieme con Giovanni de Capestrano, a sostegno di Bernardino, accusato davanti al papa di promuovere il culto del nome Gesù e la devozione al trigramma «IHS», assurti a simboli distintivi del movimento riformatore francescano dell’Observanza”. ↩︎