Ignorem quin fou el destí final de l’orgue de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron quan la comunitat jerònima abandonà el monestir, però el que si sabem és que es va intentar preservar aquest instrument de la seva destrucció.

Conscients els monjos de l’imminent perill de saqueig que corria el monestir un cop aquest fou abandonat, s’endugueren l’orgue i el deixaren de manera provisional en la capella de Can Fontaner. Poc temps després una turba incendiària procedent, segons sembla, de Sant Andreu, passà per Horta camí de Sant Jeroni amb afany incendiari. Així, en primer lloc van cremar, entre d’altres coses, els llibres de cor que, procedents del monestir, es custodiaven a can Mariner. Després d’aquesta primera malifeta, van continuar el camí vers al monestir, tot passant per la capella de can Fontaner. Tot i que no hi ha constància que aquesta fos cremada, si fou objecte de saqueig, destruint el cadirat del cor que procedent també del monestir s’havia deixat en aquesta capella, pensant potser que si venia un millor moment podia ser recuperat per la comunitat.

Aleshores, i l’orgue?

Bé, segons explicava al canonge Barraquer, el mosso del monestir que havia conegut de primera ma la seva destrucció, els intrusos que van irrompre a la capella de can Fontaner, la van respectar, però destruïren tot un seguit d’objectes que havien estat portats del monestir. En relació a l’orgue assenyalà que diverses persones que entraven a l’esmentada capella sortien emportant-se, tot fent mofa, flautes de l’orgue. Va ser l’orgue destruït a la foguera o es va preservar, malgrat ser objecte d’actes vandàlics? És una pregunta que no té resposta. El canonge Barraquer en relació a aquests luctuosos fets, tot fent referència de manera errònia a la capella de can Fontaner, ubicant-la a can Blai, diu el següent:

“Cuando estos de San Andrés pasaron por ca’n Blay pretendieron poner fuego a la capilla donde se hallaban depositados los arriba indicados objetos; más desistieron de quemar la capilla, però no los objetos; los cuales fueron sacados, y después de haber tomado de ellos cada uno lo que quiso, les pusieron fuego. Muchos salían de allí tocando una flauta del organo, a modo de instrumento de viento…”

El que si sabem és la importància que els monjos donaven a aquest instrument, car el seu transport des del monestir fins a can Fontaner, per aquells perduts viaranys, no era feina fàcil.

En una de les actes capitulars del monestir quedà recollit l’interès dels monjos perquè l’orgue tingués el manteniment adequat i el seu afinament fos l’esperat. Així és lògic creure que els monjos, habituats a l’acompanyament diari del so d’aquest instrument, pensessin de manera prioritària en el seu salvament.

“Als 6 de febrer de 1788

Reunits i congregats a so de campana en la Celda prioral los pares vocals com es costum per ordre de N.P. Prior….

En la mateixa congregació proposa y feu present N.P. Prior á la Comunitat que Joseph Pujol organer pretenia la conducta del Monastir obligant se a tenir lo orga corrent y afinat, pujant per eix fi dos vegadas en cada any, so es per Pasqua de Resurrecció y per lo P. Sant Jeroni y determinant se cada vegada lo temps necessari y desmontar lo orga si es menester, donant li per dita conducta deu barralons de vi pagant dit organer lo dret de porta. Ohida per la Comunitat la sobredita proposta convingué se li donàs la conducta baix los pactes expressats…”

Lluís Jordà i Roselló