Aquest cercador infatigable de dades sobre el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron que tenim entre nosaltres, que s’anomena Juli Fontoba, em va parlar en varies ocasions d’una altra anada del baró de Maldà a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que no era la de l’any 1801, i que a mi se m’havia passat per alt.

Efectivament, l’any 1805 i més concretament el 29 de maig, el baró va fer cap al monestir, “burricalment”, acompanyat de diverses senyores, els amics habituals i un capellà, mossèn Feliu Sans, tal i com ell mateix assenyalà oportunament en el seu dietari, el famós Calaix de Sastre.

Aprofitant que la Biblioteca de Catalunya, actual dipositària del Calaix de Sastre, ha tingut a bé digitalitzar el seu contingut, i posar-lo d’aquesta manera a disposició de tothom, m’he decidit a transcriure el que el propi baró, de puny i lletra, va escriure sobre el que va fer en el transcurs de la seva curta visita al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, el dia 29 de maig de 1805:

Dia 29 de maig, Sant Maximino Bisbe, y confessor, est dia destinat a ferlo bo, à pujar tots nosaltres burricalment; per conduirnos à Sant Geroni de la montaña, ó de valldebron; ha amanescut seré, en proba que a sinch hores d’est matí ja he ohit des del llit à tota aquella musica a baix de trompes, vull dir dels ruchs, posantse à bramar los ases que anaban arribant, fins à 12 ó més, y així llevats tots nosaltres á 6 horas tocadas, intencionats de ohir misa en la Iglesia de aquell monestir, que no devia dir Mosen Feliu Sans matex al de Sant Feliu de Guixols; luego de pres xocolata ab pá, algun bescuit, y algun secall; sent arrenglats en lo pati de la torre den Sitjà los ases, y burrros de casa den Pau Solà; de casa Cruyllas, de casa den Rossell del que li diuhen el Santpare, ab sol resplendent y cel de allò ben seré, nos disposarem a pujarhi sobre, y lo Damià Lacayo, prenent per sota a lo sentant al ruch, y així tots sentats, la marquesa en ell acomodada, Maria Pona sentada en silló; la Tuyas y Tina Paguera en sarrias y los demés en bastos y selles, lo marqués, Rafel mon fill hereu, lo Tano y yo, y Mosen Feliu Sans en davant, isquerem à 2 ó 3 quarts de 7 de la torre den Sitjà, y las donas Roseta, Francisca y Catarina ab los dos noyets de la marquesa Antonet, y Tano; la Tuyetas de la Sitjana, la filla de casa den Rossell, y luego per aquella riera amunt d’Horta, y amunt sempre, à la vora de casa Cruyllas, à encontrar la parroquia y campanar de Sant Genís, per qual vora passarem, uns trás de altres à un quart de 8 tocat, alegres com unas Pasquas, fins allí dalt à Sant Geroni de Valldebron per aquella falda de montanyas, casi tot vinyes, à tot lo que hi pesava lo sol, que ab tanta verdura de estas, de plantes odoríferes en estos temps de maig, arbres era delícia, y veurer ya des de allí, a migdia à la montanya de Monjuich ab Barcelona, y demés terrenos verts, y casas en tot per allí, de riu à riu; cert bona musica duyam tots y totas en los brams, comensant un ruch y seguint los demés, quens arribaban casi a axondarnos las orelles, y així també al apearnos, después de aquell llarch caminal dels xipresos, y campé ab que comensaba, que es la miranda dels monjos, dintre de la paret prou arnada de aquell monestir de Sant Geroni de Valldebron, à la vora de sa porteria, quel rellotge llavores nos tocà 3 quarts de 8, tot seguit des de la Porteria entrarem à la Iglesia, y no altres que nosaltres havent fet lo degut acatament primer, y oració à la Divina Magestat, y después, saludats ab un Pare Nostre, y algun altre al Gloriós Doctor, fundador, y cardenal Sant Geroni, de cos enter trepitjant al heretge Vigilancio ab los peus, y à altre heretge; no sé si Celestio. Luego Mosen Feliu Sans sen entrà à la Sagristia, en la que hi era lo monjo sagristà disposant-se per eixirnos à celebrar la Misa, que isqué al altar major, que tots y totas la hi hoirem. Después que hagué donat nos isquerem, menos las senyores y donas, à aquells claustros coberts de eixida de la Iglesia pel portal principal, ab un pati al mitg y un pou, y vistos en las parets de aquells claustros alguns quadros y pinturas de venerables monjos penitents ab sas venerables canas, y llargas barbas imitadoras à són Gloriós Fundador y Doctor Sant Geroni. Llavoras en quant al cel, ya no estaba tan seré de quant isquerem suposat ocuparlo, y córrer algunas pocas bromes, ó nubuls, y lo meu magí ya no me estaba quiet rezelantme que ya nons caygués alguna gota d’aygua al baixar de Sant Geroni; Isquerem a la Porteria Principal del monestir, en que verem frente à un gran quadro de pintura al fresco, part yá un poch esborrada, figurats tots los monjos fills espirituals del Sant Doctor de la Iglesia, est assentat en cadira de respecte, en la escola à dits monjos, rotulats de blanc sos noms, vestit lo sant ab Roquet y manteleta de condenat, y lo germà del sant, tots ab barbas; insignias de penitencia en peus; pintura tota ella al fresco de allò ben antigua, y en los dos portals de costat, sobre, pintadas així mateix las dos reynas fundadoras de est monestir de Sant Geroni de Valldebron, Doña Violant y Doña Maria de Aragó, que piament pensaban, y obraban en fundar monestirs y altres sants ordas de religió, y Pietat; així com ara tot al rabés en destruir casi tot lo pio, en nostres infeliços temps.

Alli dintre, haventhi taula, no sent de clausura per las donas; las senyoras volenthi, esmorsar de tryutas de ous tenint ganes, ab tot de haver tots, y totas haver pres xocolate, y sucat pa, y algun bescuit y secall en las xicres antes de surtir de la torre, se parà la taula, y se posaren plats per tothom, y tot seguit vingan truites de ou, y de ab mongetes, y pa de Sant Geroni, y untantsen los dits, truyta sobre el bossí de pa, y dret à la boca, y bons tragos de vi, que ya non vulguí tastar més, no acostumat esmorsar dos vagadas, de truytas de ou, per més bonas que sian, custellas y ensiam; fora del xocolate, que alguna vegada de est ne hi fet duplet, com així en lo hostal den Roca de Molins de Rey, pochs dias atrás en la anada à Montserrat ab mas dos fillas religiosas de Junqueras, Maria Teresa y Maria Felipa; Rafel, Maria Pona y Tano; tots amats, ab la societat dels demés, que en lo meu borrador per ara constan; nos isqué luego allí à acompañarnos y obsequiar-nos lo monjo gerònim Pare Mariano Palmarola, natural de Borradà, qual nos digué tenir en sa celda, per obtenir recobro de sa salut prou perduda, esta de hipocondries, que es prou mala malaltia à no sabersela hom sacudir de si, ab paseios y divertiments al religiós servita Pare Pere Palmarola algo parents de dit Pare Mariano; anàrem tots, y totas, y per pahir las truytas de ou, quants y quantes ne havien menjat, à refrescarse un poch la boca ab aquella tant bona aigua de la Font de la Tenebrosa, apta per desfer totas hipocondries, y demés mals humors quin patesca, facilitant la orina, y afluxar el ventre de tots estos, baxant per lograrne beuren un tros de com de costa de Montserrat y com nons duguérem tassa per beuren còmodament, qui volgué probar aquella aigua, tingué que aplicar la boca al canonet, com yo que ho vaig probar, y molt poca dintre, que se men hi entrà.

Desde allí à 10 horas, havent entrat los monjos al cor à cantar tercia, y acabada tot seguit la Misa conventual volentla ohir las senyoras nos hen anàrem à la Iglesia, que llavores ya lo monjo sacerdot cantava lo Evangeli, de sols est en lo Altar, que ab dos ciris encesos li ajudava lo escolanet ab saya vermella, y roquet blanch qual sacerdot molt jove, poch temps atrás se ordenà ab dispensa, y antes de pendrer lo hàbit de monjo geronim en aquell monestir havia sigut escolanet del de Montserrat, y lo organista, à més de altres 3 quen tenen aquells monjos geronims, treya molt bona veu, en la que hi toca l’orga, y prou sonoro altres organista; llesta de la Misa cantada al us monacal com los de Montserrat, y de donarj gracias, entrarem a la Sagristia per veurer las sagradas relíquies, y la plata de aquell armari de fusta treballada à lo antich en la paret de dita sagristia posada que se hagué lo mateix monjo sacerdot la estola sobre del hàbit blanch de llana y escapulari negre, nos enseñà tant precioses relíquies que posseeix aquell real Monastir de Sant Geroni de la Valldebron, primerament la prou grossa Veracreu, prenda inestimable en preciosa vera creu, ben treballada de plata sobredorada; així també altra Veracreu en la particularitat del foch en certa ocasió dient Misa , que nos cremà fora de alguna petita senyal en lo arbre, una santa espina de Christo, y relíquia al detrás de esta de un tros de craneo de Sant Joan Batista. Después nos enseñà un bras de plata ab reliquia dintre de Sant Simó Stilita, que 40 anys estigué dalt de una columna fent penitencia; en altre reliquiari cabells de Santa Maria Magdalena; à mitg cossos de plata del Apòstol Sant Pere, y altres ab reliquias dintre de les onse mil verges; en un reliquiari de plata, la barra encastada en plata del Apòstol Sant Andreu; en altre lo cordó de Santa Paula matrona romana dexeble del Gloriós Doctor Sant Geroni, conexentse la roba, y en tros de plata que li faltava; dents ben blancas, y algun caxal, no sé si de Sant Cristòfol; relíquia de Sant Jordi màrtir; y un primorós caliz, y patena de plata sobredorada ab esmalts en tot ell primorosament treballat, y una gran copa de gran pes tota aquella peza, que regalà segons digué lo Pare Sagristà, un Senyor canonge de Barcelona, cartes de Santa Teresa de Jesús y de Sant Ignasi de Loyola. Tancat que hagué lo armari de aquelles sagrades relíquies, y alajas de plata per lo culto Divino; isquerem de la Sagristia, y del Presbiteri de la Iglesia, à la capella del costat de la part de la Epistola, y nos enseñà lo monjo la gran prenda que posseheixen, en capelleta y ninxo del costat à la part del Evangeli de la Sagrada Imatge del SantChristo, lo mateix devant del que oraba y duya ab si lo venerable Doctor Joseph Oriol, y los dulces colloquis de Christo Nostre té crucificat ab 4 claus à dit venerable.

Vist ya tot lo que podiam veurer de Sant Geroni, sent cerca de onse horas, nos isquerem al pati, en que ya quedava arrenglada la burricada per pujarhi sobre, y despedintnos quens haguérem del Pare Mariano, desitjant-nos que anassem bé, y no prenguessem mal, aló luego tots y totas sobre dels muls y tot seguit arri, y xó, ques dia, trotarem dret baix, portant yo al Francisquet minyó bonicy y aixerit fill segon del Peret y de Antonia, masovers de la torre de Don Juan, ó de Cruyllas, y à ratos bramar tots aquells ruchs, sobre els que muntabam que era un desori bulliciós havent anat totas y tots sempre bé, tant al anar com al tornar de allí dalt de Sant Geroni, y arribarem à la torre den Sitjà, ó de Castellbell a migdia, y despedits à tots los ruchs que necessitavam, y als quels conduhian, fins à tornar, o nó, à Sant Geroni de Valldebron, al Coll, ó à alguna altra expedició.

Arribats a la torre hem trobat al Sr Don Juanet Senmenat, y ditnos que à haverho sabut, y ell que va lleuger com jove de 25 anys, y ab pensaments alegres de música, y de la ques canta en lo teatro, en son cap, y que tot lo diverteix, venint à dinar ab nosaltres en esta torre, nos digué que à haverho sabut, també hauria pujat à Sant Geroni…

Òbviament, arribats a aquest punt la narració continua, amb el detall del suculent dinar que els nostres intrèpids aventurers van fer per reparar les forces perdudes durant el viatge en ruc. En ser la descripció que segueix fora dels límits del monestir, objecte específic del nostre estudi, ja no he considerat oportú transcriure-la, cosa que no treu el seu interès, en especial per saber com s’alimentaven les classes aristocràtiques barcelonines a la fi del segle XVIII i inicis del XIX.

L’edició que es feu del Calaix de Sastre, editada el seu dia per Curial, ometia parts al meu entendre significatives del contingut del dietari del baró, així com també d’aquest dia en concret, aspecte aquest que en fer la transcripció íntegre he reintegrat al relat, tal i com figura en el seu dietari, respectant al màxim la seva grafia, tot i les incorreccions gramaticals que conté, per aproximar als lectors la parla catalana del carrer a principis del segle XIX.

És de notar el detall que el baró fa del contingut de la sagristia, de notable interès si el contrastem amb la relació que altres viatgers contemporanis van fer de les relíquies que hi contenia, com per exemple el que en feu el pare Jaime Villanueva.

Lluís Jordà i Roselló