Reproduïm un fragment d’un treball realitzat per la historiadora Elisa Badosa i Coll i que fou publicat al 1983 a la revista Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 1983.
La cita concreta és
Badosa i Coll, Elisa. «Explotació agrícola i contractes de conreu (1670-1840). Les finques del clergat de Barcelona». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 1983, núm. XI-XII, p. 7-535,
https://raco.cat/index.php/EHDAP/article/view/287921
La part concreta a aquest acensament la podreu trobar a les pàgines 433 a 437.
https://raco.cat/index.php/EHDAP/article/view/287921/480784
Reproducció del text:
A finals del set-cents la Vall d’Hebron travessa per una greu crisi econòmica. El 1797, els monjos decidiren que el millor recurs per a procurar-se diners era desfer-se d’una finca donant-la a cens, considerant com a més idònia la Granja Vella, junt amb altres terres pertanyents a altres finques del monestir, a Horta. En total, els Jerònims es desprenien d’unes 48 a 50 mujades, unes 25 hectàrees, que juntament amb les aigües que tenia la finca en resultava un valor total de 28.000 lliures. Amb posterioritat a aquesta taxació, el mestre de cases del monestir la va reconèixer en 33.000 lliures.47 En tot cas, aquests primers tràmits no donaren fruit, ja que el comerciant barceloní Joan Antúnez no es va decidir a tancar el tracte.
En una avaluació posterior, les terres i aigües es determina-ren en 28.000 lliures, i la casa en 2.500 lliures; el total era valo-rat en 30.500 lliures. Un nou pretendent, el comerciant Josep Milà de la Roca, es va quedar amb la casa. Les previsions sota les quals es planejava l’operació foren les següents:
– Milà de la Roca pagaria amb diner efectiu el valor de la casa, és a dir, 2.500 lliures.
– la quantitat de 25.000 lliures seria considerada com a lliurada a censal i, com a tal, Milà de la Roca pagaria el 3 per cent. El capital format per aquestes 25.000 lliures podria ser redimit de 2.000 en 2.000 lliures, però no en quantitats inferiors.
– Les 2.500 lliures restants, fins a completar el valor de la finca, quedaven en concepte de cens perpetu irredimible, pagant 75 lliures de cens irredimible a l’any.48
Com es pot veure, el mecanisme pel qual el monestir de Sant Jeroni es desfeia del domini útil de la terra era realment diferent d’una emfiteusi, i el que resultava era un conjunt de fórmules jurídiques ocultes sota la forma d’emfiteusi. L’operació era en realitat una venda de la casa, una venda d’un censal de 25.000 lliures i un cens emfitèutic, tot en un mateix document. Aquest acensament, com alguns altres examinats abans, era pràcticament una venda. De fet, de l’única cosa que els monjos es varen despendre en emfiteusi era d’un terreny simbòlic valorat en 2.500 lliures. A més del cens, el monestir treia un altre benefici amb l’obtenció anual dels delmes i primícies dels fruits, a que tenia dret com a delmador del terme.
Aquesta prestació podria arribar a ser important, ja que el censatari tenia l’obligació de millorar la propietat considerablement.
Examinant l’escriptura de l’acensament es pot veure com resultava finalment el contracte:49
« ..En la actualitat los és molt poch producto per trobar-se molt deteriorada, y en un estat de la major decadència, de modo que en breus anys apenas los donaria producto. Atenent més avant y conciderant que lo referit ReaI monastir no se encontra ab algun medi ni proporció per poder reparar la dita casa que se troba en molt mal estat, necessitant de moltas obras, ni menos retornar las viñas de dita heretat, que se acaban de pèrdrer, ni per fer las plantadas, ni altras milloras que de necessitat exigeixen de prompte sas terras.»
Els monjos farien servir els diners de l’entrada per reparar una altra torre que tenien a Horta, al costat del cenobi. A part de la utilitat resultant d’aquesta entrada, « …lo import del cens que redités lograria una renda major de la que los donaba, y encara més segura, sens alguna contingència». Les condicions del contracte eren:
– Primer: Milà de la Roca hauria de millorar la finca esmerçant, en això, 10.000 lliures durant els primers cinc anys, sense que pogués ratir la finca abans de fer aquesta millora.
– Segon: Pagaria per cens de les terres 840 lliures en dues pagues anuals.
– Tercer: « … ab pacte que del cens sobreimposat de vuitcentas quaranta lliuras, en virtut de facultat que ab la present se concedeix, podran lo adquisidor y los seus lluïme y quitarne setcentas cinquanta nou lliuras de pensió, en muda percepció per lo corresponent preu, al raó del tres per cent, ab las lluïcions que vulla ab tal, emperò, que cada una de ellas no sie menos de 2.000 lliuras en preu y seixanta lliuras en pensió, quedant, emperò, las restantas vuitanta una lliuras ab tota señoria directa o sobreimposada irredimible.»
Les redempcions serien liquidades en diner efectiu i en cas de fer-ho en vals reials, ho seria segons el valor cotitzat en el dia, i no en valor nominal.
– Quart: Satisfaria delme i primícia.
– Quint: Donaria d’entrada 2.500 lliures pel valor de la casa, premsa, cup i cinc bótes.50
En aquesta escriptura no s’esmenta per a res que les 759 lliures de cens redimible són considerades com la renda d’un censal. Els beneficis econòmics que la Vall d’Hebron esperava obtenir de l’acensament de la torre a Milà de la Roca es veieren ben aviat minvats per la realitat. El 1806, aquest havia lluït part del cens redimible, una quantitat de 2.000 lliures, en vals reials, «segons son intrínsech y sonant valor, encara que en lo acte de establiment se havia estipulat que dat el cas de ferse la lluïció en vales, estigués dit Sr. obligat a resarcir lo quebranto y pèrdua que estiguesin en la plasa de Barcelona, en lo dia de la lluïcio». Tot i la protesta del prior, l’intendent digué que aquella lluïció era vàlida, «pues el rei los admetia en son valor sonant». Després d’un plet i apel·lació que els fou desfavorable, la Vall d’Hebron va decidir conformar-se.51
El 1818 hi hagué una nova qüestió entre Milà de la Roca i els monjos perquè aquell no pagava els delmes i primícies que devia des de feia molts anys. Milà proposava una concòrdia, segons la qual s’oferia a pagar una carga de vi blanc cada any com a primícia, «y això mentre el poble la pagués». El monestir, veient un mal exemple per als pagesos i un perillós precedent, no ho va admetre i prosseguí el plet, sense que sàpiga com va acabar ni en quina data.52
Pierre Vilar, esmenta com un dels negocis de Milà de la Roca l’explotació d’aquesta finca. Poc després de prendre’n possessió Milà donava feina a 30 famílies, ocupades en el conreu d’aquelles terres. Segons els seus càlculs, treia d’aquells terrenys un total de 5.000 a 5.800 lliures anuals.53 És a dir que, un cop pagat el cens a la Vall d’Hebron quedaven netes de 4.160 a 4.950 lliures.
L’explotació vitivinícola de Milà de la Roca estava connectada amb les possibilitats de bona comercialització que li oferia el contacte amb el seu germà Josep Ramon. Aquest estava establert a la ciutat de Buenos Aires i es dedicava al comerç del vi entre Espanya i Amèrica del Sud. Juntament amb 35 comerciants catalans residents en aquella ciutat, Josep Ramon demanava, l’any 1793, que no fos imposat el gravamen de 6 pesos per cada pipa d’aiguardent procedent d’Espanya, i que era destinat a mantenir l’hospital de nens expòsits de Buenos Aires.54
La baixa dels preus del vi i la independència d’algunes colònies americanes en el primer quart del segle XIX degueren acabar amb els alts beneficis que havia tingut aquella iniciativa. A finals de l’any 1824, Milà de la Roca es va vendre part del terreny i a començaments de l’any següent va deixar la resta com a dot per a la seva filla.55
ELISA BADOSA I COLL
Annexes
- A.D B., Fons Vall d’Hebron, lligall 20, 16-XI-1797 i 24-XI-1797.
- A.D.B., Fons Vall d’Hebron, lligall 20, 27-XII-1797.
- A.H:P.B., Francesc Ferrús Sànchez, 5-111-1798, pàg. 55.
- A.H.P.B., Francesc Ferrús Sànchez, S·III-1798, pàg. 55 .
- A.D.B., Fons Vall d’Hebron, lligall 20, 9-XI-1805.
- A.D.B., Fons Vall d’Hebron, lligall 20, 27-III-1818.
- VILAR, Pierre: Catalunya … , vol. III, Barcelona, 1962, pàgs. 564, 567 i 568.
- B.C., Junta de Comerç, lligall XVIII, 12.
- A.D.B., Fons Vall d’Hebron, lligall 20, 15-111-1824, 19-XII-1824, 7-111-1825.