La construcció del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, fundat l’any 1393 i l’erecció d’una murada de tancament del recinte conventual i de les seves hortes, va comportar una modificació del camí tradicional, que procedent de Sant Genís dels Agudells s’enfilava cap a Collserola, per seguir vers el Vallès tot passant per Sant Cugat. Aquest canvi suposava per als vianants fer un camí més llarg i no tothom estava disposat a seguir-lo.

Els caminants, moltes vegades amb afany d’estalviar-se una considerable volta seguien el curs del camí històric que suposava passar per dins de l’àmbit conventual i de les hortes de Sant Jeroni. Molta gent seguia aquest camí només per evitar de fer una marrada. Altres, en canvi, aprofitant el pas per les hortes monacals es proveïen del que no era seu. Era de tothom coneguda l’existència de trifulgues entre els pagesos i mossos del monestir amb alguns passavolants. La causa, era aquesta apropiació indeguda, però sovintejada, de fruits i altres vegetals que hi havia a les hortes del monestir. En ocasions els retrets als estranys que gosaven passar pel dins del clos monacal no quedava limitat només a paraules. Cal dir que els renecs i les imprecacions dels vianants atrevits que s’atrevien a passar per dins l’àmbit conventual, trencant la norma, alteraven sovint la pau dels monjos i el silenci que consideraven necessari per mantenir l’adequada vida contemplativa com a comunitat religiosa.

Per tots aquests motius a instàncies del prior del monestir, El rei Martí l’Humà elevà una comunicació al veguer de Barcelona¹ fent esment que Sant Jeroni de la Vall d’Hebron era un monestir que estava sota salvaguarda reial, per decisió expressa seva, a fi que comminés als vianants a no passar pel camí que menava al monestir, sinó desviant-se pel camí general de Collserola situat fora dels límits conventuals. En cas contrari, el rei donava autoritat al veguer de Barcelona per actuar contra els infractors i castigar-los amb la imposició d’una pena de mil florins. El rei feia especial esment dels habitants de la Vall de Sant Medir, els quals per la seva proximitat al monestir devien fer cas omís, de manera habitual a les prohibicions de pas fetes pels monjos de Sant Jeroni i continuaven passant pel camí que consideraven més curt. El veïns de la vall de Sant Medir doncs, no devien mantenir una relació massa cordial amb el monestir, sinó ans el contrari, d’habitual conflictiva.

El resultat de l’amenaça reial de multar de manera seriosa als infractors apunta que no va tenir, malgrat tot, l’efecte desitjat, i els habitants de la vall de Sant Medir i altres vianants van continuar passant pel lloc habitual, com havien fet els seus avantpassats des de temps immemorials.

«Monasterii Santi Jeronimi
En Martí Rei et cetera… al noble e amat nostre n’Arnau Guillem de Bellera, veguer de Barchinona e de Valles a son lloctinent, salut e dilecció. Segons per humil exposició a Nós feta per part del prior e frares del Monestir de Sent Jerònim, situat en lo territori de aquexa ciutat, havem entès los de la vall de Sent Madir e alcuns altres, axí hòmens com fembres, fan camí e continuen passar aprés lo dit monestir, lexants lo camí general qui va o passa per lo Coll de Çerola, çò qui torna en dan del monestir, prior e frares damunt dits, com per lo dit passament de homèns e fembres sia prest de seguir e de dar-hi occasió de mal. E com los dits frares gosen dir a aquells que no vullen passar o fer via per lo monestir damunt dit, raonant-los e del mal qui·ls en poria seguir, menacen-los e·ls dient paraules iniurioses per les quals los dits frares romanen spaordits e maltractats. Per què Nós, volent preservar en quant en Nós serà de tot sinistre lo dit monestir, lo qual stà en protectio e salvaguarda nostra, e donar loch a cessar tota matèria scandalosa qui s’i pogués seguir, dehim e manam vós de certa sciència e expressament, sots pena de mil florins, que de continent inhibiscats ab aquelles provisons que us parrà hi sien necessàries que algú de la dita vall ni d’altre qualsevol loch no gos fer generalment o contínua camí per lo dit monestir ni prop d’aquell, sinó per los camins generals per on són acostumats passar, imposant-los aquelles penes les quals remetem a vostre bon arbitre. E per açó vos informets de tots aquells qui per la raó demunt dita los han menaçats e aquells e tots los qui per semblant raó los menaçaran d’aquí avant castiguets e puniscats, de manera que a ells sia càstich e a altres eximpli.

Dada en València, sots nostre segell secret, a XXVI dies de setembre en l’any de la Nativitat de Nostre Senyor MCCCCIII. Dalmacius vidit».

La millor manera de saber que aquesta mesura coercitiva no obtindria el resultat esperat passaria per tenir coneixement del fet que setanta anys després, els monjos jerònims, encara tornessin a demanar al rei, aquest cop Joan II, l’aplicació de noves mesures punitives per allunyar del monestir els caminants transgressors.
Josep Fiter Inglés, publicà a la Renaxensa² la transcripció d’aquest interessant document que es trobava en aquells moments a la parròquia de Sant Joan d’Horta, el qual ens fa adonar que la situació no havia canviat massa, per no dir gens. L’aleshores capellà de Sant Joan d’Horta custodiava, com podia, una part significativa de l’Arxiu del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron guardat a les golfes de la rectoria d’aquesta parròquia i donà totes les facilitats per al seu estudi i difusió.

«Don Joan per la gratia de deu Rey Darago: de Sitilia: de Valentia: de Mallorques: de Sardenya: e de Corsega: Conte de Barch(ino)na: Duch de Athenes: e de Neopatria: Conte de Rossello e de Cerdanya: e encara Marques Doristany: e Conte de Gotiano: Als noble mag(ni)fich conseller, amats e feels n(ost)res lo portant veg de Governador g(e)n(er)al en lo principat de Cathalunya e lo veguer de Barch(ino)na e de valles e son locs e a tots e sengles offitials n(ost)res en la dita ciudat terme e territori de aq(ue)Ila e en qualsevol part del dit principat constituits e als loctinents dels dits offitials presents e sdevenidors e a cascu dells al qual o als quals les presenta pervendran e les coses infrascrites pertanyen en qualsevol man(er)a Salut e dilectio. Davant n(ostr)a Ma(gesta)t es stat exposat humilment p(er) part del prior e frares del monestir de sent Jeronim appellat de la val de bron situat en lo territori de la dita ciutat com a causa de algunes gents axi homes com dones que leixant lo cami reyal que va p(er) lo coll de Cerola passan e fan camí p(er) lo dit monestir p(er) anar a sant Cugat e a la hermita e deuota de n(ost)ra dona del bosch e altres lochs se segueixen molts Inconvenients e damnages al dit monestir en tal ma(ner)a que empedeixen e torbán prim(era)ment lo offici divinal stant e frequentant en lo monestir e apres destruexen les vinyes horts e en lo temps los rayms fruytes e hortalisses del dit monestir ultra que es forgat q(ue) arribant allí les gents las han a donar de menjar los dits frares e si p(er) la fretura e pobresa que en lo dit monestir es nols donen bastament lo que voldrien alguna que nj ha desuergonyits dien mil improperis e si per ventura son represos dels damnages que fan per les vinyes e horts responen que axis faran vullen o no sens molts altres scandols que en deservici de n(ost)re S(eny)or deu se porian seguir si pernos no y fos promptament proveyt. Per tant nos volents en aquestes coses remediar e apartar quant en nos sera qualsevol ma(ner)a de Inconvenients que seguir se poguessen en deservici de deu damnage del dit monestir e religiosos de aquell lo qual sta en protectio e salvaguarda n(ost)ra statuim emanan vos de n(ost)ra certa scientia e expressament sots pena de mil florins que quantse vulla sereu requests o algu de vos request sera fatiau fer crida publica p(er) les parts acostumades dels lochs de v(os)tra Jurisdictio Inhibint e manant á totes e qualsevol p(er)sones e sots grans penes no gosen opresumesquen passar nj fer cami p(er) lo dit monestir sino que vajen e tornen per lo cami reyal e antich desus dit que va, per lo Coll de Cerola a sant Cugat e a la dita devota e altres lochs o per altres camins reyals e antichs puix no passen per lo dit monestir e encara hi provehireu sime(ne)ster sera per tots los remeys e provissions oportunes e permetreu segons que nos ho p(er)metem e donam licentia als dits Prior e frares que pugan trencar alla hon ben vist los sera lo cami que per lo dit monestir sea fet perque en alguna ma(ner)a no ti nguen ocasió les gents de poder passar e no fesseu lo contrari si la gratia n(os)tra vos es cara e la dita pena desitjau evitar.

Dat en Barch(ino)na á XII. del mes de Noembre del any de la nativitat de n(ost)re senyor Mil CCCCLXXVIII.— Rex Joannes».

Una nova prohibició, aquesta però no de pas, sinó per tallar llenya del boscos que depenien del monestir -element tan vital aleshores per a la subsistència- vingué per part del rei Ferran II, fill de Joan II.

A instàncies del Prior del Reial Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, el rei Ferran II el Catòlic va emetre l’any 1480 un edicte prohibint fer llenya en totes els boscos i propietats que pertanyien al monestir. La causa vindria derivada per la necessitat o abús dels vilatans d’aconseguir llenya per a ús propi o per mercadejar (traginers i llenyataires). La proximitat del monestir al camí que travessant Collserola davallava cap el Vallès devia afavorir aquesta intrusió.
La pena, considerable, cent assots i pèrdua dels arreus, és a dir de tot allò que portessin els furtius que s’atrevissin a tallar llenya, podia limitar en certa manera l’accés de terceres persones, però difícilment devia acabar amb aquesta pràctica. La necessitat de disposar de llenya per a ús domèstic era peremptòria i indispensable per a la supervivència, motiu pel qual els talls de llenya dins de les propietats monacals devien continuar malgrat la prohibició reial.

El document que seguidament esmento va ser transcrit i publicat per l’historiador Carles Diaz Martí³ en la seva tesi doctoral.

«Don Fernando et cetera a tots e qualsevol oficials de la nostra cort e de la ciutat de Barchinona o altres persones o altres persones a qui les presents pervendran e cascú d’ells, salut e dilectió. Per quant Nos, volents preservar de inquietacions e damnatges lo Monastir de la Vall de Ebron, de la orde de Sent Ihierònim, per la molta devoció que tenim a la dita orde e religió, havem provehit e manat, segons ab la present expressament provehim e manam, que ningun azembler de nostra casa e cort o de qualsevol altra persona, ciutat o loch que sie, no sie gosat tallar ne fer ne traure lenya alguna del bosch o altre qualsevol loch que sie del dit monastir de Sant Iherónim de la Vall de Ebron, ius pena que lo que ho farà o atemptarà fer encorrega en pena de cent açots e perdre los arreus que portaran en les atzembles, los quals dits cent açots li hagen èsser donats per los lochs acostumats de la ciutat de Barchinona, la qual pena volem que sie executada per lo oficial que per lo prior de lo dit monastir ne serà request.

Per tant, intimant e notificant-vos la nostra dita provisió e appsosició de pena, ab tenor de la present, scientment e deliberada, vos diem, encarregam e manam que sots incorriment de nostra ira e indignació e pena de cinc-cents florins d’or dels bens dels … contrafaents havedors e a nostres cófrens applicadors, que no permeteu, quant en vós sia, que azembler o persona alguna faça lenya en algun loch del dit monastir, ans tot(h)ora e quant per part del dit monastir o de algun frare o familiar de aquell ne sereu requests o algun de vosaltres serà request, per observació de la present nostra provisió e manament presteu en favor del dit monastir tota aquella ajuda que us serà possible quant a la exequció de la desús dita pena fahedora contra los desús dits qui farien, com dit és, o se’n portarien de la lenya del dit monastir o de bosch o de terra sua. E vosaltres, dits oficials, en tal cas executeu los tals atzemblés o lenyadors en la dita pena dels dits cent açots e perdre los arreus. E perquè degú ignorància no puga al·legar, vos manam que la present nostra provisió e edicte ab veu de pública crida (façau) publicar per los lochs acostumats de les ciutats, viles e lochs a vostra iuredicció sotmesos. E no façau en alguna manera lo contrari, si les dites penes desijau no incórrer.

Data in Barchinona, a XII dies del mes de novembre de l’any de la Nativitat de Nostre Senyor mil CCCC LXXX, Yo el Rey.

Dominus Rex Mandavit michi,
Petro Camanyas, Probata»

Com a colofó cal assenyalar que les prohibicions es mantenien, quatre segles després de l’abans esmentada del rei Ferran el Catòlic. El nostre company Juanjo Fernández⁴ ens va aportar un document que demostra com poc abans de la fi de l’antic règim, tot just acabada la guerra del francès, encara es mantenien vigents moltes prohibicions.

La devastació dels boscos patida durant la guerra del francès i la misèria consegüent que traspuà la necessitat de la gent per obtenir quelcom tan essencial per a la subsistència diària com era aconseguir la fusta dels boscos, un article gairebé vitals, té en contra la defensa a ultrança de les propietats dels senyors, com seria aquest cas.

En aquell moment (quatre segles després) ja no era directament el rei, sinó el seu representant, el Capità general qui exercia de manera directa el poder. Els antics propietaris dels boscos del redós del monestir de Sant Jeroni sol·licitaren del Capità General de Catalunya, Francisco Castaños, amb data de 27 de juny de 1816, la prohibició de tallar llenya dels boscos de la seva propietat i que prengués les mesures coercitives que considerés oportunes per aconseguir-ho. Un dels dos signants era Joan Anton Desvalls, marquès de Llupià, l’altre, fra Miquel Picañol, prior del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Què poc canvien les coses, el poder mai a favor dels febles, sempre al costat dels poderosos!

«Excelentisimo Señor
El Prior del Real Monasterio de San Geronimo de Vall de Ebron, y el Marqués de Lupiá con el debidorespeto exponen a V.E. que en el termino de San Ginés de Horta y otros sus confinantes poseen unos bosques cuia custodia ha sido en todos tiempos considerada por la Superioridad no solamente util, sino absolutamente necesaria ya para la provision de leñas que el corte periodico de sus arbustos facilita a los hornos de cocer pan, y otras fabricas de esa ciudad, ya para la cria y conservacion de arboles cuio fomento ha llamado siempre la atencion del Gobierno, y exige una mas particular vigilancia y esmero de los suplicantes despues de las devastaciones cometidas en ellos en la ultima guerra, y porque la proximidad de este imenso vezindario aumenta la rapiña, y malversacion de sus leñas. Todas estas consideraciones han obligado a la superioridad a dispensar su proteccion promulgando bandos penales, y permitiendo el uso de armas a los guardas puestos por los suplicantes para que arresten y presenten a los Justicias competentes los infractores para la exaccion de las multas. A pesar de todo lo dicho, y de que los guardas nombrados por los suplicantes son sugetos de asegurada opinion, parece que no se aquieta la delicadeza de alguno de los Bailes, de cuia jurisdiccion son los actuales guardas, a que lleven las armas sin permiso de V.E.; y para ocurrir a este inconveniente y vencerlos en lo succesivo.

A V.E. Atentamente suplican tenga a bien mandar con su Decreto, o con otro documento que sea del agrado de V.E. que a los guardabosques nombrados por los suplicantes no se les ponga impedimento en el uso y parte de su arma en lo que los suplicantes recibiran merced particular.
Barcelona 27 de junio de 1816.

Signen
Fr. Miguel Picañol
El Marques de Lupia»

1. DIAZ MARTÍ, Carles. El primer segle dels jerònims a Catalunya. Fundació Noguera. Barcelona 2019.  Pàg. 310/311. Reg. ACA, C, reg. 2178, f. 39v. ↩︎
2. FITÉ INGLÉS, Josep. UNA BONA TROBA, La Renaxensa nº 24. 30 de setembre de 1875. Pàg. 334/335. ↩︎
3. DIAZ MARTÍ, Carles. L’establiment d’un nou orde monàstic a la Catalunya medieval. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i Sant Jeroni de la Murtra. Tesi doctoral Vol II. Appendix Documental nº 86. Universitat de Barcelona(1393-1500). Document concret referència  ACA C, reg, 3546  f. 85r-85v. ↩︎
4. FERNÁNDEZ RODRÍGUEZ, Juanjo.  Un document de poca importància. Bloc Associació d’Amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. 2022.12.22. Reg. ANC-1-1087-T-349. Dossier amb  l’epígraf  Documents de poca importància. ↩︎