Magdalena Rialp i Safont, filla del Pla de Lleida l’any 1668, professà de ben jove, l’any 1686, els vots religiosos en el monestir de monges jerònimes de Barcelona, conegut sota el nom de Sant Maties, cenobi situat de manera immediata al portal de Sant Antoni i a tocar de la plaça del Padró. Tenia en propietat, i de probable procedència familiar, una imatge de Sant Crist de petit tamany, de relatiu fàcil transport que sempre l’acompanyava i era objecte del major fervor religiós d’aquesta monja de Sant Jeroni.

Magdalena Rialp, provinent de la petita noblesa de l’àmbit lleidatà, va renunciar a un més que possible ric enllaç matrimonial per abraçar de manera abraonada la vida religiosa. Va excel·lir entre les seves companyes per la seva gran humilitat i per viure entregada de manera gairebé exclusiva a la pregària. Adoptà una vida d’absoluta austeritat i contemplació, emulant els vells eremites sirians del desert. A partir de l’any 1695 només menjava pa una vegada al dia. Va tenir a partir d’aleshores fases de profund èxtasi místic, així com visions del patiment de Crist, arribant a sentir el dolor de les nafres de Crist en les seves pròpies carns.

Agenollada davant la imatge del seu Sant Crist i presa de reiterat èxtasi, va ser seguida de molt a prop per Sant Josep Oriol en aquests continuats episodis místics. Aquest sant es va  convertir a partir de 1693 en el seu confessor, adoptant des d’un bon inici la funció de director espiritual de la religiosa.

Magdalena Rialp es considerà deixeble i seguidora del vicari de l’església del Pi, però sant Josep Oriol morí l’any 1702, i a partir d’aquest moment va prendre el relleu com a confessor  d’aquesta monja el seu germà, fra Antoni Rialp, monjo profés del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Aquests episodis d’èxtasi místic es van repetir en diferents intervals en el transcurs dels darrers anys de la seva vida. Avui dia possiblement interpretaríem que aquesta bona religiosa patia desnutrició, en no menjar res més que un crostó de pa al dia, situació que devia comportar a la religiosa una anèmia crònica que devia afavorir l’aparició  d’aquests períodes febrils i de somniació latent.

Sigui com sigui, ignorants en aquells moments de quines podien ser les possibles causes reals dels seus desvaris, atribuïdes exclusivament a un influx diví, tothom considerava que vivia i patia en olor de plena i intensa santedat. Durant aquests períodes de deliri tenia presagis sobre el futur de diverses persones, visions sovint vinculades a individus que mantenien un estret lligam amb aquesta monja.

L’any 1710, la vida de patiment de Magdalena Rialp arribà a la seva fi. La comunitat jerònima femenina de Barcelona la plorà llargament i amarga. També el seu germà, Fra Antoni Rialp, qui la considerà en vida una santa.

No obstant això, Magdalena li llegà un present per tal que aquest la recordés en aquest vida de continuada contrició. La imatge del Sant Crist per la qual la religiosa sentia una profunda devoció i que l’acompanyà en el transcurs d’aquella vida de sofriment, passà a mans de fra Antoni Rialp, per voluntat expressa de la seva germana.

Fra Antoni Rialp, havia fet també vots sacerdotals, cosa que li suposà amb posterioritat a la mort de la seva germana un destí com a rector de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, la qual, d’igual manera  que la de Sant Genís dels Agudells, tenia en aquells moments una dependència total i absoluta del monestir  de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

El bon frare, situà el crist de la seva germana en una posició rellevant dins de la seva nova parròquia, mantenint una gran devoció per aquella imatge. Les monges de Sant Maties van lamentar la pèrdua del Crist, en especial pel gran significat que tenia per a aquella comunitat, acceptant a contracor la darrera voluntat de Magdalena Rialp de cedir al seu germà aquella santa imatge. La devoció que tothom tenia per aquest crist feia aflorar estranys desitjos de possessió indeguda, com veurem seguidament.

Anna Rialp i Safont, una altra germana de fra Antoni, va tenir cura del bon frare durant la malaltia que li arrabassà finalment la vida. Aquesta germana passà els darrers temps de la vida de fra Antoni cuidant d’ell a la rectoria de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola.

Després de la mort de fra Antoni Rialp, Anna Rialp, de manera ràpida,  amb traïdoria i nocturnitat, s’endugué a Barcelona, a casa del seu marit, la santa imatge del Crist de Magdalena Rialp. En desconèixer l’autor del furt i el destí del crist, tothom lamentà la desaparició de la imatge, així els fidels de la parròquia de Cerdanyola, com les monges de Sant Maties, i com no, els monjos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Ningú sospità de la germana de fra Antoni Rialp. Tot feia pensar en un robatori sacríleg o simplement comès per un lladregot desaprensiu? On podia haver anat a raure la imatge del Sant Crist de Magdalena Rialp?

Aquesta pregunta i altres similars no tenien resposta en aquells moments. Aleshores, potser us preguntareu com he pogut arribar a conèixer el que va passar en realitat?

Doncs bé, aquesta idolatrada imatge continuà en possessió d’Anna Rialp, i a la seva mort la va retenir, també en secret, el seu marit, Manuel Costa, qui en record de la seva muller i els seus germans, la va mantenir amb ell, en el transcurs de tot el temps que li restà de vida. A la seva mort però, va considerar que el furt comès no podia continuar ocult i s’havia de restituir la imatge a aquells als quals creia propietaris del sant crist, en definitiva els monjos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Els monjos jerònims van rebre finalment la imatge que tantes voltes havia donat, però en ser coneixedores les monges de Sant Maties de l’aparició de la imatge que tothom creia perduda, van demanar als monjos de la Vall d’Hebron que se’ls donés a elles, doncs de la seva casa, era en definitiva, d’on havia sortit!

Difícil decisió a prendre, tots i totes es creien en dret sobre la possessió de la imatge de Jesús a la creu. La comunitat de monjos de la Vall d’Hebron va considerar finalment que la decisió final l’havien de prendre ells, doncs el crist en qüestió es trobava custodiat en el seu monestir.

Reunits en capítol, els monjos jerònims van estimar que efectivament en tenir ambdues comunitats drets sobre la pertinença última de la imatge del sant crist, no hi havia altra alternativa que decidir el seu destí futur mitjançant una votació secreta. El prior i quinze monjos es van reunir a la cel·la prioral – com era costum- i van votar. El resultat fou de tretze vots per dos en contra i amb l’abstenció del prior,  a favor que la imatge del Sant Crist de sor Magdalena Rialp romangués per sempre més en el monestir de la Vall d’Hebron. Era en definitiva un desenllaç esperat abans d’iniciar-se la consulta. Les monges de Sant Maties, en no disposar ni de veu ni de vot, no van tenir mai cap opció.

Per deixar constància del fet i figurar recollit als annals de la història de la casa, els monjos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron aixecaren la pertinent acta el dia 16 de desembre de 1764, recollint la història i avatars d’aquesta imatge, així com de la votació i el seu resultat, figurant alhora com a sota-signants de l’acta, amb noms i la rubrica pertinent de tots els participants en el sufragi decisori sobre el futur del crist de sor Magdalena Rialp.

A més, en nota apart i en llengua castellana,  es consignà per escrit el lloc destinat a albergar la imatge del Crist en qüestió:

“Colocóse su Magestat en la capilla de Nuestra Señora en su altar el dia treinta y uno de marzo que fue el segundo dia de Resurrección, haviendo cantado la Comunidad en la Procesión; El Te Deum laudamus, y Missa Maior, implorando el auxilio divino …”

Acaba aquí la història del sant crist de Magdalena Rialp? Doncs no! L’any 1835 en ocasió dels fets que conduïren a la crema de convents a Barcelona, el dia de Sant Jaume de 1835, el monestir de Sant Jeroni fou abandonat dels monjos i l’església cremada poc després. Que passà aleshores amb el sant Crist de Magdalena Rialp?

El silenci més absolut plana sobre el seu destí final. Potser fou cremat per la turba incendiària o encara es conserva avui dia, oblidat, en les golfes d’una casa particular? Possiblement no ho arribaren a saber mai, o potser sí!

Anys a venir, sor Magdalena Rialp va ser proclamada venerable per l’església catòlica, en camí d’una possible beatificació i d’una poc probable santedat futura.

LLUÍS JORDÀ I ROSELLÓ
Associació d’amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron