En una de les freqüents visites comentades efectuades per l’associació d’amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron a la zona en la qual es trobava el monestir, un dels participants, de manera casual, va trobar un fragment ceràmic al terra. La rajola en qüestió, de període barroc, devia haver format part d’un plafó ceràmic historiat en el què es llegeix, tot i de manera parcial, una divisa inscrita en un llibre. El llibre devia estar obert a doble pàgina, malgrat que el full esquerre està escapçat gairebé per complet.

No obstant, encara es llegeix a la pàgina de l’esquerra la lletra M, i a la pàgina de la dreta DEI GLO. La frase sencera ja figurava d’origen parcialment abreujada en el rajol recuperat, però llegida íntegrament d’esquerra a dreta podria haver volgut dir amb molta probabilitat, AD MAIOREM DEI GLORIAM.

Curiosament, aquesta expressió és la divisa que els jesuïtes van fer seva i van utilitzar com a lema de l’orde. En multitud d’ocasions figurà ja directament de manera abreujada amb les sigles A.M.D.G.

Aquesta abreviatura A.M.D.G. va aparèixer impresa per primer cop, força anys després de la mort del sant, en les Constitucions de l’any 1606, utilitzat des d’aleshores com a lema propi de la Companyia de Jesús.

Aquesta expressió llatina Per a major gloria de Deu atribuïda majoritàriament a Sant Ignasi apareix en diverses ocasions en els seus escrits, tot i que diversos estudiosos consideren que la va prendre de l’expressió utilitzada per Sant Pau en la Primera Carta als corintis, in gloriam Dei.

No obstant, en el nostre fragment ceràmic no pot ser aquesta expressió original de Sant Pau, perquè hi figura a la primera pàgina la lletra M. cosa que fa decantar la definició més com Ad Maiorem Dei Gloriam.

Si ens decantéssim finalment per aquest lema com el que figura en el plafó ceràmica del monestir de Sant Jeroni, de seguida ens vindria una pregunta. Què hi feia un lema jesuític en un monestir jerònim?

Podria ser perfectament un plafó dedicat a Sant Ignasi? Quina relació tindria el nostre monestir amb Sant Ignasi?

Potser Bernat de Bransi en les seva contesta al qüestionari de Francisco de Zamora l’any 1785, ens pot donar una pista:

“Muchos de sus heremitas han florecido en virtud y penitencia, y algunos fueron visitados por los grandes patriarcas, el padre san Francisco de Assís y el padre san Ignacio de Loyola. Este, estando en Barcelona al principio de su conversión, solía retirarse en dicha hermita las vigílias de fiesta, y el día siguiente subía con su hermitaño a confessar y comulgar en la yglesia del real monasterio, la yglesiade San Ciprián y Santa Justina es consagrada,però no ha podido apearse (“conocerse”) los nombres de sus obispos consagrantes, ni el año de la consagración.”

Bernat de Bransi, en la seva curta referència a l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, ens dona les claus sobre les que vull fer girar aquest escrit. La seva dependència espiritual del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i la relació de Sant Ignasi de Loiola  amb Sant Cebrià i Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Sant Ignasi fou beatificat l’any 1609 i proclamat sant per l’església catòlica l’any 1622, motiu pel qual es normal que a la Historia Breve del monasterio de san Hyeronimo de Val de Hebron, – manuscrit que serví al pare Sigüenza per fer la seva història sobre l’orde de Sant Jeroni -, no se’n fes cap esment en estar escrit abans d’aquestes dates, l’any 1595. Sí que se’n fa esment a posteriori en relació a l’existència d’una carta escrita de pròpia ma del sant, adreçada  a Isabel Rosés i que figurava a manera de relíquia dins de la sagristia del monestir. L’autenticitat d’aquesta carta fou verificada pel Pare Jaime Villanueva durant la seva curta vista al monestir de Sant Jeroni.

“En la sacristía guardan la mandíbula inferior de San Andrés Apostol; un cíngulo o cinta de San Jerónimo, regalado por Santa Paula; un brazo de San Simeón Stilita, y otro de Sant Elena; una carta original de San Ignacio de Loyola, fecha en Roma a 1º de febrero de 1542; un lignum crucis con este letrero: hoc lignum S. Crucis a R.  Domino Archiepiscopo Miralles rite examinatum. Per ignem examinatum fuit anno Domini M.D.XXX., VI nones octubris…..al laudem et gloria Dei”.

El mateix Sant Ignasi en la seva autobiografia, si bé no emfatitza clarament els indrets escollits per aconseguir suport espiritual, si deixa entreveure quins podien haver estat.

“Estando todavia aún en Barcelona antes que se embarcase, según su costumbre, buscava todas persones espirituales, aunque estuviesen en ermitas lejos de la ciudad, para tratar con ellas”.

Aquest aparent afany mostrat per sant Ignasi d’obtenir dels monjos jerònims una direcció espiritual, podria haver estat motivada,-amb independència de l’indret en el qual es trobava el monestir que ajudava a la reflexió i la pregaria- , al fet que pocs anys abans (1515) s’havia publicat un llibre que va esdevenir un autèntic èxit, L’espill de la vida religiosa o El Desitjós, editat d’inici sense esmentar l’autor, però àmpliament atribuït a fra Miquel Comalada, monjo del monestir de la Vall d’Hebron. Cal assenyalar que la primera estada del sant a Sant Jeroni i als seus rodals, es devia produir al voltant de 1523, és a dir molt poc temps després de la publicació d’El Desitjós, i en un moment en què aquesta obra havia produït un important impacte espiritual.

Lluny de ser uns contactes estrictament puntuals, els encontres amb els jerònims es podrien haver reproduït, fins i tot després del seu pelegrinatge a Jerusalem, entre els anys 1524 i 1526, hauria pogut sojornar en diverses ocasions al monestir de Sant Jeroni. No tinc cap dubte que Sant Ignasi tenia coneixement i havia llegit L’espill de la vida religiosa o El Desitjós, aspecte que amb tota probabilitat va condicionar l’interès de Sant Ignasi per mantenir relacions de caire espiritual amb el monestir de sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Això explicaria el profund interès que posteriorment els membres de l’orde jesuïta van tenir per la lectura d’aquest llibre, considerada una de les seves obres de capçalera.

Així les coses, tot apuntaria a que els monjos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, ateses totes aquestes circumstàncies, tinguessin una especial devoció per Sant Ignasi de Loiola, i oferissin un espai dedicat al seu record. Formaria part aleshores el fragment ceràmic descobert en l’àmbit de l’antic monestir, – procedent d’una estança desconeguda hores d’ara –, d’un plafó barroc de considerables dimensions dedicat al sant?

Lluís Jordà i Roselló
ASSOCIACIÓ D’AMICS DEL MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON

BIBLIOGRAFIA

Barraquer i Roviralta, Gaietà. Las casas de Religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols  Barcelona 1906

Barraquer i Roviralta, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX.  4. Vols Barcelona 1918

Burgueño, Jesús. El pla de Barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Societat Catalana de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016

Curet, Francesc. Visions Barcelonines (1760-1860). Muralles enllà. Editorial Dalmau i Jover. Barcelona 1956

Garrut Romà, J.M. Itinerarios de Piedad en Barcelona. Aymá SL. Editores. Barcelona 1952.

Olivé i Guilera, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995

Puig, Ignacio. San Ignacio de Loyola y Barcelona. Imprenta revista Ibérica. Barcelona 1955.

Lop Sebastià, Miquel. Records Ignasians a Barcelona. Vè. Centenari del Naixement de Francesc Xavier. Edit. Cristianisme i Justícia. Barcelona 2005

Villanueva, Jaime. Viaje literario a las iglesias de España. Vol XIX. Real Academia de la Historia. Madrid 1851